Diari d' un exiliat

Victoria Verdaguer va néixer a Barcelona el 3 de juny de 1913 i va morir a França l'any 1983. El seu marit el van matar a Barcelona per ser republicà, en la caiguda de Barcelona el 26 de gener de 1939. I per tan, ella va haver de començar el seu exili cap a França amb el seu pare i una amiga deixant enrere el seu país i la seva familia. No va tornar mai més a la seva terra però en els seus últims escrits s'hi pot veure l'enyorança que sentia per tot el que havia deixat enrere.

4 de febrer de 1933
Estimat diari,
Ja feia dies que ho tenia tot preparat per quan arribés aquest moment. Ja havia preparat la maleta i m' havia mentalitzat que deixàvem aquella ciutat que m'havia ensenyat a créixer, sobreviure i estimar la terra i als qui estimo. Vaig començar a sentir molt soroll i no només sentia sorolls, també sentia com la meva terra em deia adéu. Jo, el meu pare i una amiga que estava embarassada, vam decidir exiliar-nos cap a França, amb la esperança de trobar noves oportunitats i noves idees.
Emprenem la marxa cap a Agullana, un dels últims pobles abans de creuar la frontera amb França on en aquest moments s'hi troba el govern de la República. Hem començat el trajecte en el cotxe del meu difund marit, on els sentiments de tristesa i enyorança encara són més profunds.

20 de febreR de 1933

S' ens ha acabat la benzina del cotxe i l' hem hagut de deixar aparcat fora de la carretera. He passat la nit dins un mas ple de gent, a Agullana. No he pogut dormir gens pensant en tot el que deixo enrere, no puc deixar de pensar en la meva familia, el meu estimat marit mort a la guerra i el fill que esperem. Ningú sap quants dies podrem estar aquí, de moment en aquest indret envoltat de muntanyes. Espero que algun dia pugui tornar i emprendre de nou la meva vida.


27 de febrer de 1933
Al cap d' un dies vam haver de sortir d' aquell mas, i començar a caminar sense mirar enrere. Mentre caminàvem, com sempre, van començar a caure bombes damunt nostre, era la segona vegada que ens bombardejaven durant el trajecte que portàvem, vam seguir caminant a bon ritme, amb el somni d'arribar aviat a França. Una bomba va caure prop nostre i el meu pare va sortir disparat pels aires, i quan em vaig apropà, vaig netejar el seu rostre i vaig adonar-me que estava mort. Em va costar,al principi em vaig derrumbar i vaig pensar que sense ell no podria continuar, però, vaig fer el cor fort i vaig seguir endevant.

28 de febrer de 1933
Per primera vegada em vaig adonar que no quedava cap esperança, que si aconseguia marxar a França mai tornaria a aquella meravellosa terra, em va venir al cap la visió del meu pare i marit que ja estaven morts, ni tan sòls els havien enterrat, només els haviaen embolicat amb la seva manta per no veure-li la cara i apartar-los del camí, llavors vaig parar de caminar i vaig començar a plorar.


3 de març de 1933

Després d'un temps caminant sense rumb, sense saber cap a on anàvem, vam anar a parar a un camp de concentració a la platja on no hi havia aigua i no ens donaven més d'uns tristos trossos de pa, després les condicions de vida van millorar mínimament però el menjar seguia sent escàs i els gendarmes francesos havien estat tan estúpids com per posar la bomba d'aigua a tocar la platja i tota l'aigua que sortia era salada i bruta. La meva amiga ja estava de vuit mesos i no tenia forces ni per moure's.

1 d'abril de 1933

La meva amiga va començar amb les contraccions i vaig demanar ajuda a un dels gendarmes que tan sols em va dir “Allé, allé”, quan li vaig insistir ell va escopir al terra, al costat de la meva amiga i ens van propinar una cosa que em va fer caure al terra de morros, quan em vaig girar ja no hi havia ningú. Vaig fer tot el possible per ajudar-la, en tot el que pogués però la veritat no sabia que fer, i quan vam aconseguir treure el nen, vaig tallar el cordó umbilical amb un filferro que havia tret de la tanca,el nen no va nèixer bé i va morir per les condicions inhumanes en que es trobava. La meva amiga va esclatar de dolor i es va posar a plorar sobre el seu fill mort. La meva amiga no va aguantar la tristessa i es va suicidar. Vaig fer un clot i hi vaig enterrar la meva amiga i el seu fill i el seu nino de drap.
Ara estic molt trista i dessolada i crec que també he perdut l' esperança.

POEMA
Estos días azules
y este sol de la infancia.
Me recuerda que en este
mundo ya no hay democracia.
Que la vida sin leyes
para mi no tiene gracia.
Recuerdos, ilusiones destrozadas
que guarda mi memoria
dentro de esta caja,
que cerrada con llave quedará
para así no perder la magia.